Qui soc jo (Catalán)

¿Cómo surgió la idea? La idea de este relato surgió en marzo de 2020, antes de que se declarase la pandemia y de que fuera evidente que iba a ocurrir algo gordo con el COVID-19. Tras una conversación con un amigo, en el que mi lengua dijo algo que no debía (suele hacerlo), surgieron dos ideas una para un libro nuevo y, también, este relato, en el que quería mostrar la crudeza y la crítica punzante hacia el yo. Curiosamente, lo pensé en catalán y, tras volver a casa de la Universidad y de soportar la hora y media de tren hasta volver a mi localidad, tenía la idea ya pensada en mi cabeza. Nada más volver, me puse a escribir. Y surgió esto.     

Espero que te guste. 

 S'ha escrit de tot en aquesta vida.

Centenars de milers de poetes i escriptors parlen sobre l'amor. L'amor en totes les seves formes: belles, líriques, tràgiques i, fins i tot, colpidores. Cerquen paraules precioses per denominar la figura del producte del seu goig, com si amb elles pogueren explicar la infinitat dels sentiments humans. Alguns descriuen el terror, l'odi i la misèria. Gairebé tots aquests embellidors de mots han parlat de tot, a excepció d'una cosa intrínseca a cada persona, quelcom únic i que cadascú ho viu d'una forma diferent; per aquest motiu sé que no em descriuen a mi.

Cap ni un ho ha fet.

No pateixo d'amor ni d'odi o malastrugança. No, no és això. Pateixo, sí, però de quelcom més profund que l'amor, més colpidor que la tristesa i més trist que la tristor. Una cosa inexplicable, paralitzant com el verí més potent i fosca com el no-res.

De vegades, com Jean Valjean als Miserables, em pregunto qui soc jo i, d'alguna manera, busco la resposta en aquesta època en la qual m'ha tocat viure. Veient al passat, en els grans clàssic de la literatura universal, sembla que m'ubico en el romanticisme, en una època de somnis i personatges tràgics, valedors de la foscor i de la solitud més absoluta.

Jo soc un depressiu.

Ho sento al fons del meu pit, en la fosca de l'interior del meu cor, dur i esquinçat per tot el que puc arribar a sentir en aquest estat que ja m'acompanya des de la més dolça infantesa. Noto sobre meu una llosa pesant, dura i inamovible, capaç de bloquejar-me la raó i anul·lar-me el judici.

Veig el món a través d'un prisma entintat, on allò que en altres moments em semblava viu, colorit i exultant, es converteix en entristit, gris i moribund.

Quan m'hi trobo amb aquesta part amb la qual convisc, sempre em retronen preguntes a les meves orelles, impedint-me moure'm o pensar detingudament. Per què ho veig així? Què busques, jove escriptor? Per què t'hi esforces?

Preguntes retòriques i filosòfiques que s'apoderen de la meva ànima i de la raó.

El somriure que es dibuixava als meus llavis es converteix en cendra decaient en el meu rostre; la il·lusió dona pas a un pessimisme abrupte, on allò que m'animava a seguir endavant es torna lloses encadenades als meus peus.

Hi ha tantes maneres de definir-ho això i de patir aquest mal, el pitjor de la nostra societat —a parer meu—, com la cara d'una moneda que es mostra de sobte i, en veure-la, sents que és la important, on si marca el seu valor.

Visc així, i no hi ha remei per a mi. Ningú escriu sobre això perquè, siguem sincers, ningú vol veure ni sentir-ne a parlar. Esperem històries d'amor, de grans aventures, de somnis impossibles que es fan realitat... En definitiva, busquem el que defineix la literatura: busquem un text que ens produeixi un efecte, un xoc o una sensació.

Però per què no m'hi trobo jo en aquells versos dels grans poetes? Per què es resisteix el món a negar-me quan, buscant el per què de mi mateix, no el trobo enlloc?

I no, aquesta fosca forma del meu ésser no ve determinada per un punt en concret, en absolut. Ni desamor, ni pena, ni oblit ni, molt menys, el dolor. N'estic segur. Em comparo més amb un Werther sense una Charlotte, objecte dels seus anhels i ambicions. Sento com un Cyrano modern en busca d'una Rosaura inexistent, o com el Romeu desanimat abans d'enamorar-se bojament de l'origen de la seva tragèdia. Soc d'un nou romanticisme, però soc massa covard com per morir per això, i prefereixo apartar-me, amagar-me i recloure'm.

Doncs, jo soc la soledat.

La més absoluta soledat.

Miro al voltant i no sento a ningú. Sense amics ni familiars que es quedin, i això és el que contemplen els meus entristits ulls; la gent de les activitats a les que participo s'aprofiten de mi, com si em tractessin d'un zero que s'escriu a l'esquerra i perd tot valor i amb el que es pot jugar. No queden figures, ni aire, ni esperança ni amor al meu voltant.

Queda el no-res.

I em recloc. Em tanco en una espiral de caos i destrucció, deixant de banda tot el que un dia em podria haver importat i ho converteixo tot en buidor. Un no-res, cruel i magnànim, que decolora tot el meu univers.

Per què el no-res no té dret a tenir... doncs això, res.

De vegades penso en com canviar aquesta situació, i medito tot els passos que he donat al llarg de tots els meus anys de coneixença d'aquest fosc monstre que porto a dins. Però soc massa covard per a buscar-hi sortida, m'han trencat el cor masses vegades i els seus esquinç s'han convertit en pols i no vull patir més. Però sé que busco un amor pur, que comprengui aquesta part enfosquida del meu ésser i m'abraci fins al final, perquè visc en la dicotomia de anhelar no estar sol i, aquesta mateixa part fosca de mi mateix, busco recloure'm un racó obscur del temps.

Com es possible que enyori un amor que no he conegut? Com és possible que un tret d'esperança es difumini en la foscor més ponderant?

Intento escriure el que sento, més no va enlloc. Els meus versos manquen de talent, de la ritma més bàsica i passen a formar part de la frustració que viu al fons de la paperera. «No has fet res a la vida», em xiuxiueja una veu obscura i poderosa, i em sento talment com l'aliment d'un Cronos pintat per Goya.

Perquè veig que tot és en va...

Jo soc en va.

I no queda remei, ni esperança per mi.

En la soledat em puc treure la màscara que el món veu al contemplar-me. Aquella persona alegre, plena de vida, enginyosa i carregada d'activitats no existeix i, creieu-me, de vegades tinc al necessitat de cridar la veritat, que aquest ésser que ells veuen no és real. Que em considero un frau. Se'm coneix com una il·lusió creada per la màscara auto-imposada, com un pulcinella ballant amb moviments estridents, grans i amplis. Sí, l'analogia és l'adequada: la gent em veu, perquè jo he fet que em vegin, encara que el meu ésser més profund vol ser anònim. La màscara havia de ser la protagonista per amagar el meu dolor.

L'eterna lluita del cap contra la raó. Romanticisme pur, vaja.

I és en aquests moments que tot allò per què he lluitat, pel que he sofert i pel que he treballat comença a esquinçar-se. Res importa, cap cosa feta ha tingut importància i la buidor al meu voltant em xucla l'ànima. Aparto a la gent del meu voltant, perquè no vull que caiguin a la meva espiral de destrucció, sabent que acabaran per donar-me de banda tard o d'hora, tirant-me en l'oblit més llunyà i, sabent-ho, em torno a aquell lloc que em toca, cada cop més lluny, cada cop més fosc, apartant-los de mi. I és que no em fio de ningú. Sé que em faran mal, que patiré, que em doldrà i m'esquinçarà més l'ànima. I, en aquell estat, sento que el frau i la inutilitat tornen a definir-me.

Els meus versos moren on la buidor podreix les fulles dels arbres a la tardor, les meves funcions i aficions cauen en allò que en castellà es diu "hastío". Veus? Ni tan sols he pogut buscar el mot adequat en català. Se'm fa un gra massa.

Soc un depressiu i, a la fi, sé que això és el meu jo.

Sé que la meva timidesa m'impedeix avançar, m'impedeix buscar la llum en la foscor i la figura que em pugui salvar de la part que s'apodera de mi. Aquell jo intern que m'atrapa i m'abraça amb els seus braços, convertint-me a ser inert i inútil, buit de contingut i farsant respecte tot. No vull ser protagonista, no vull viure il·luminat per un foco, ni venerat com algú important. Soc un simple mortal, al qui la gent creu que és algú.

Però no soc més que un farsant.

Soc un mentider.

Sempre ho he estat...

... i, creu-me, tinc por de ser-ho per sempre més.