La Nit (Catalán)

 ¿Cómo surgió la idea? Un sueño marcó esta historia. Eran las tantas de la madrugada, y soñé todo lo que hay escrito aquí. Tal cuál. Solo pude despertarme, encender el ordenador portátil y escribirlo. Lo escribí en catalán porque... Ni idea, pero salió en catalán. Luego lo traduje al castellano (lo publicaré más adelante en el Desván). 

Espero que te guste. 

Com cada nit, trec a passejar la Nami, la meva companya de quatre potes. No era una nit arquetípica de les pel·lícules: no feia calor, ni la lluna il·luminava el passeig, ni tan sols l'aire volia estar-se quiet. No, era tot el contrari d'especial: però acabaria essent una nit que em capgiraria la vida i tots els meus principis.

De cop i volta, la Nami es posa tensa, i comença a grunyir cap a una tanca sense il·luminació.

—Què et passa? —li dic.

Em respon brodant, histèrica i mirant en aquella direcció. No sé què li passa, mai havia actuat així. Però, sens dubte, veig alguna cosa que es mou en la foscor. Miro d'escodrinyar en la negror de la nit d'aquella tanca entre edificis i, finalment, m'ho trobo.

Un gos no massa gran s'acosta a nosaltres. Els seus ulls són grossos, brillants, marrons com les avellanes i, sobretot, tristos. Molt tristos. S'acosta d'una forma estranya, com si fes saltirons, amb decisió i fermesa. No tardo massa a adonar-me que a aquell gos li passa quelcom.

Aquell animal magnífic, de cabell llarg (blanc com la neu i negre com la mateixa foscor de la qual va sortir) gemega lleument a cada saltiró.

Està coix.

La Nami para de bordar-li i olora l'aire, intentant esbrinar si aquella congènere seu és de confiar o no. Poc tarda ella també a posar-se trista.

El gos desconegut es va acostant a mi cada cop més, notant que un reguitzell de sang va creant-se darrere d'ell. Potser aquesta va ser la visió que em va fer reaccionar i córrer cap a ell, que cau d'un costat i s'estira a terra.

Ja havia trobat l'ajuda que buscava.

M'assec al seu costat i miro què l'examino per veure quin era el motiu de la sang. És una femella, en avançat estat d'embaràs, i té una gran ferida a la seva pota posterior esquerra, tan gran que podia posar el meu dit al seu interior sense cap problema. La Nami dona voltes al costat de la gossa i s'asseu al seu costat, olorant-la i intentant llepar-li la ferida. L'altra gossa, que es deixa fer, em mira amb aquells ulls que ja tenia clavats dins l'ànima, i sembla parlar-me en un llenguatge que només entenem els que compartim vida amb una d'aquestes miraculoses criatures.

Jo, ignorant en tots els sentits, faig l'única cosa que se m'acut: la començo a acariciar, intentant calmar-la, mentre trec el telèfon mòbil per a fer una trucada al veterinari d'emergències que conec.

Em costa comentar-li la situació.

Mentrestant, me adono de la connexió de la Nami i l'altre, com oloren el seu perfum, com es llepen i, fins i tot, com la meva bola de pèl hiperactiva es calma i s'estira al costat de l'altre, intentant transmetre-li confiança, com quan jo estic malalt i em fa companyia. No arribo a entendre bé el que veig, i sento que l'ésser humà ha perdut aquesta espurna d'humanitat que veig en la meva companya vital.

A l'acabar la trucada, segueixo acariciant el cabell suau de la gossa desconeguda, que protesta quan la meva mà s'acosta a la seva ferida de la cama. Així i tot, no m'arriba a mossegar mai; ni tan sols quan em trec la jaqueta i li poso sobre la ferida per fer-li força perquè no perdés més sang.

—Tranquil·la —li xiuxiuejo—, tranquil·la, ja està, ja t'he trobat...

Decideixo anomenar-la Nit, ja que no em sortia que aquell ésser amb el qual estava tenint un moment tan kafkià no pogués tenir nom. Un ésser tan magnífic i meravellós, que havia vingut a demanar-me ajuda no podia quedar-se sense nom i ser conegut amb l'etiqueta que fem servir per anomenar la seva espècie. Ella havia de ser única, especial, i tenir un nom propi.

Toco la Nit amb intensitat, fins que arriba el veterinari d'emergència. Ha pogut ajudar-la a tenir els seus cadellets, gràcies a Déu. Però ella...

Déu meu, no sé quan he estat amb la Nit, no m'he adonat del pas del temps. Només em queda el consol que ha pogut estar amb algú que l'apreciava en els seus últims moments.

Ara, diverses hores després, mentre intento pensar què haig de fer amb els petits, i com assumir les costes d'aquesta emergència que no em pertocava a mi, me n'adono que ha passat. El destí, l'univers, o qualsevol altra existència parafísica o omnipotent ha decidit que jo fos testimoni de la mort de la Nit, i del floriment de el seu llegat. En baixar la mirada, veig a la Nami buscant els cadells de la seva última amiga, intentant fer-los calor i llepant-los a mesura que el veterinari me'ls passa. Veig que la meva bola de pèl hiperactiva ja sap què fer.

És un gran consol.

És possible que la Nit, estigui allà on estigui, estarà contenta que els seus fills siguin cuidats per un sapastre com jo i una gossa hiperactiva que només té ganes de jugar.

Finalment, dono una última ullada a la meva nova família que, del no-res, i després d'una volta que semblava típica i avorrida, ha acabat essent quelcom trist i, alhora, màgic.

Agraït que ella tingui més humanitat que els humans, toco el cap a la Nami, i li dono gràcies per no ser com aquests éssers de dues potes que ens creiem el centre de l'Univers.